Cultivar la alegría II

Esto está muy bien, pero ¿qué puedo hacer para conectar con esa alegría?

Si quieres conectar con la alegría debes empezar a familiarizarte con ella. Piensa en una canción que te transmita esa sensación. ¡Cuidado! Hablo de alegría, no de euforia, la alegría te despierta una sonrisa externa e interna. Si tienes esa sensación de querer correr de un lado a otro, cómo si en vez de sangre tuvieses cocacola y estuvieses a punto de explotar, eso no es alegría, es euforia. La alegría es más relajada.

Concéntrate en el presente. Eckhart Tolle, en “El poder del ahora” (libro que recomiendo absolutamente), explica las ventajas de vivir en el aquí y el ahora. El pasado puede causar melancolía, y el futuro incertidumbre y angustia. El presente es bienestar, concéntrate en el ahora mismo, el momento o instante presente. ¿Cómo puedes hacerlo? Empieza sintiendo el cuerpo, la respiración, tus pies encima del suelo, tus movimientos. El cuerpo te acercará al ahora y eso te acercará a la alegría.

Si estás en un momento de dificultades, empieza a poner objetividad al momento presente. Te propongo un ejercicio, por cada cosa mala que veas, busca otra positiva. La vida es un juego de atención, no se trata que no veas esas dificultades que tienes, sino que dejes de estar ciego delante de las cosas positivas que pasan en tu vida. Por muy pequeñas que parezcan, están allí, míralas. Hay gente que presta mucha atención a las cosas malas y desprecia esas buenas que pasan en su vida, eso atrae aun más las dificultades.

Ocúpate en vez de PRE-ocuparte. Dedica a las dificultades su tiempo, no por mucho preocuparte se solucionan antes. No se trata de ignorarlas, sino de darles su espacio, ni más ni menos. Las mejores soluciones aparecen, cuando dejas descansar la mente, cuando puedes pensar en otra cosa. Además, seguro que esto lo sabes, entonces… ¿Cómo puedes dejar de pensar en ello?

Contacta con tu niño/a interno. Haz caso a ese espíritu infantil que aún tienes. Sal a dar una vuelta, colúmpiate en el parque, ríete de cosas absurdas, permítete dejar de ser el adulto responsable o preocupado durante unas horas al día y permítete ensuciarte, lee un libro, mira una película. Escucha a tu niño y sabrás lo que quiere.

¿Qué más se te ocurre, qué más haces tu para conectar con la alegría?

Espero tus respuestas, mientras, recibe

un alegre abrazo virtual,

Isaac

http://www.youtube.com/watch?v=Ko22S-6ZsyU

Cultivar la alegría I

“(...)Defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos(...)”

Mario Benedetti

Hoy me apetece dedicar esta entrada a una de las cuatro emociones básicas: la alegría. Más adelante lo haré a las otras tres emociones: el miedo, la rabia y la tristeza. Todas ellas son importantes y tienen su función en nuestra vida, todas ellas, nos ayudan cuando las usamos de forma sana y nos pueden provocar malestar cuando actúan en momentos que no deben.

En su primera acepción, la RAE define la alegría como “el sentimiento grato y vivo que suele manifestarse con signos exteriores”. Pero, ¿cómo podemos sumergirnos en ese sentimiento? Si te pido que hagas un pequeño repaso mental a la gente de tu entorno y que pongas atención en su alegría quizá te sorprendas. ¿Puedes darte cuenta como hay gente que habitualmente está más alegre y otra que en pocas oportunidades la veras sonreír? Fíjate en sus características. ¿Tiene más motivos externos de alegría la que ves alegre? En ocasiones si, otras no. Yo aun no he viajado a la India, pero tengo amigos que lo han hecho y todos me destacan la alegría que desprenden algunos de sus ciudadanos, a pesar de vivir en un nivel de pobreza y de dificultad mucho mayor que el nuestro. ¿Cómo es posible, qué con menos motivos aparentes tengan más alegría que otras personas que aparentemente lo tienen todo? Por otra parte también puedes decirme, “hombre, yo conozco gente que no es muy alegre, pero es que le pasan cosas muy tristes habitualmente”. ¿Le pasan cosas tristes habitualmente porqué no ha conectado con la alegría o no ha conectado con la alegría porqué habitualmente le pasan cosas tristes? El orden es importante aquí, ¿estás seguro de poder responderme?

Y es que la alegría depende sobre todo de ti, más que del entorno, la alegría depende de algo tan simple y tan complejo, como tu decisión de estar alegre.

Te podría hablar también de los beneficios físicos de esta emoción, pero estoy seguro que ya los has podido disfrutar por ti mismo. Recuerda el último momento en qué te sentías alegre (espero que no tengas que pensar mucho). Cómo te sentías físicamente, ¿te dolía algo? ¿Cómo era tu humor? ¿Cómo te relacionabas con los demás? ¿Cómo te afectaban las dificultades? ¿Cómo sentías tu cuerpo?

En el tiempo que llevo trabajando como coach he podido ver como a mucha gente conectar con la alegría interna le ha acercado circunstancias externas propicias. Es decir, primero venia la alegría, y luego las circunstancias que la ayudaban a mantenerla. También es un buen antídoto contra el miedo irracional, la alegría aporta valentía, coraje y te une a tus principios y valores de forma más fácil. La alegría te aumenta la autoestima y te une a los demás.

Y fíjate que te hablo de alegría,

que no de felicidad, aunque te lleva a ella.

Fíjate que te hablo de alegría,

que no de gozo, aunque te lleva a ello.

Fíjate que te hablo de alegría,

que no de risa, aunque vienen de la mano.

Fíjate que te hablo de alegría,

que no de amor, aunque está llena de ello.

Esto está muy bien, pero ¿qué puedo hacer para conectar con esa alegría? A esta pregunta respondo mañana en el blog, mientras cuéntame tu. ¿Cómo vives la alegría?

Un alegre abrazo virtual,

Isaac

http://www.youtube.com/watch?v=ELl2oQgGRq4&feature=related

El tresor

Hi havia una vegada, en un poble no molt llunyà, un nen petit, i com tots els infants, inocent. Un dia, mentre el nen anava jugant pel bosc, se li va apropar un senyor de grans barbes blanques i li va entregar un cofre.

“Això és per tu”- li va dir- ·Què és?” - va contestar el nen.” Un tresor, el teu tresor” – i després de dir això, el senyor de barba blanca, va desaparèixer endinsant-se pel bosc.

El nen, va tornar cap a casa amb el tresor mentre pensava què fer-ne. “El podria compartir amb la família i els amics”, “O guardar-me'l només per mi”. Pel camí es va trobar la seva mare i li va ensenyar. “Oh, no fill, no m'ho ensenyis en públic”- va contestar ella ruboritzada. Així que el nen, pensant que era una cosa dolenta, la va amagar a la seva habitació sense compartir-la amb ningú més.

El nen es va anar fent gran i poc a poc va tornar a tenir la necessitat de compartir el seu tresor, però una nova por es va apoderar d'ell “i si m'en quedo sense?”, “tant de temps guardant-lo... i si no trobo ningú prou valuós com per compartir-lo?” Així que el va treure de sota el llit, el va mirar i el va tornar a guardar.

Un dia, va conèixer un altre nen amb qui va sentir de nou la necessitat de compartir allò tant valuós que guardava. En un primer moment, el seu amic va agafar-li part del tresor amb alegria, però al cap d'uns segons, va mossegar algunes monedes i va dir “això és una merda, no és un tresor ni és res” i les va llançar al terra.

El nen, es va agenollar per recollir-les i les va tornar a guardar sota el llit. El seu tresor es quedaria sempre allà, amb ell.

Va anar passant el temps i un dia un amic que acabava de fer, li va donar part del seu tresor. Ell es va quedar parat, no sabia com actuar “li deia que no li ho donés en públic?, mossegava les monedes que li acabava d'oferir i les llençava al terra?, no sabia què fer. Així que per inèrcia li va donar les gràcies.

“No me les donis”, li va dir, “gràcies a que m'has acceptat aquesta part del tresor, el meu creixerà més”. “Però com pot ser?” -va pensar ell- “si amb el temps el meu tresor s'ha anat fent petit”.

“Perquè aquest és un tresor màgic”-li va dir- ”aquest tresor, com més el comparteixes més i més creix, com més el guardes, com més l'amagues, més petit es fa”.

“Però no sempre es pot compartir, hi ha gent que no l'aprecia”-va contestar. “Això és perquè tu tampoc l'aprecies prou”,-va dir amb posat tendre- “com més valor li donis més brillarà el teu tresor, i quan els altres vegin com brilla el teu tresor, no seran capaços de rebutjar-lo, tant sols aquells que no estiguin preparats per rebre'l marxaran enlluernats".

La frase de A. Saint Exupery “L'amor és la única cosa que creix quan es reparteix” m'ha inspirat a escriure aquesta metàfora que volia compartir en la meva segona entrada en el bloc.

Tu què fas amb aquest tresor, li dones prou valor? El comparteixes o el guardes sota el llit?

Una abraçada virtual,

Inici del bloc en plena crisi

Fa temps que em plantejo la possibilitat d'escriure un bloc. Així, que després de molt pensar-hi i animat per algunes persones del meu entorn he decidit fer-ho.

L'objectiu del bloc és unir-me a totes aquestes veus optimistes que cada vegada més creixent per internet. La idea, és utilitzar aquest bloc per fer petites reflexions sobre el creixement personal, petites reflexions que m'ajudin en el meu treball com a professional del coaching, però per damunt de tot, petites reflexions que em permetin viure millor.

Sempre hem viscut en una realitat canviant, però ara, en l'actual context de crisi econòmica mundial, sembla que la realitat canvia més ràpid i això genera un grau d'incertesa que pot provocar ansietat.

De per si, hi ha persones que viuen els canvis amb entusiasme i curiositat, i n'hi ha d'altres que els viuen amb angoixa i por. La intenció que tinc en aquest bloc és poder comentar aspectes relacionats amb aquesta realitat. Perquè el cert és que la realitat és la que és, però, amb quins ulls la mires?

Des d'aquí pretenc veure la realitat amb ulls optimistes, sense caure en l'actitud naif o en el positivisme extremista. Per exemple, quan una persona es queda a l'atur, en primer lloc té una dificultat, i és normal que això l'angoixi. A partir d'aqui i entenent aquesta dificultat, i fins i tot permeten-nos viure el nostre procés de dol, podem decidir què fer. Quedar-nos en una postura victimista o trobar allò positiu de la situació. Hi ha gent que ha trobat treballs millors que els que tenia. Hi ha persones que, al cap del temps, han agraït al seu cap que els hagués fet fora.

Recordo la primera classe sobre PNL a la que vaig assitir, Vicens Olivé ens va explicar: quan tens un problema, primer intentes canviar l'entorn, després...tornes a intentar canviar l'entorn i finalment, quan veus que no pots canviar l'entorn, comences a pensar en què passaria si et canviessis tu mateix.

Si l'entorn canvia, nosaltres haurem de canviar, és la única manera de sobreviure a la crisi, i fins i tot, de convertir-la en una oportunitat per aprendre, i perquè no, en una oportunitat per construir una societat millor. No voldria però, que les meves paraules s'interpretessin com un fals conformisme. Jo puc lluitar pels meus drets, jo puc defensar allò que va amb els meus principis, però si no accepto el que ja ha passat, si no accepto la realitat canviant, si no em canvio a mi, poc podré moure a fora. El canvi extern comença en un canvi intern i si volem canviar la societat i viure en una societat més lliure, més amorosa i més justa, primer, haurem de trobar aquesta llibertat, aquest amor i aquesta justícia dins nostre.

La intenció del bloc és poder veure la realitat des d'una visió possibilitadora i no pessimista, des d'una visió il·lusionant i no desmotivadora, des d'una visió, en definitiva, més amorosa.

Si coneixem els nostres defectes, o els de la nostra societat, podrem millorar, però si no coneixem les virtuts, com sabrem què cal conservar? Com sabrem què va bé?

Tant sols per concloure aquesta primera entrada: dir que la idea principal del bloc és parlar de creixement personal i creixement a nivell global. Per això, la comunicació i la mirada possibilitadora de la realitat, seran els eixos centrals.

Una abraçada virtual,

isaac